Esdeveniments
PLECTOPOS
Fundació Vila Casas. Barcelona
21 gener - 20 març 2010
Espai VolartL’Espai Volart acull entre el 21 de gener i el 20 de març de 2010, l’exposició de Gabriel (Badalona, 1954) Plectopos. Escultor de reconeguda trajectòria artística que aconsegueix establir, mitjançant la creació d’artefactes màgics, un diàleg entre les formes orgàniques extretes de la natura i el component artificial dels seus materials. Així doncs, aquesta dicotomia permet a l’artista submergir-se en tot allò que forma part del seu imaginari artístic: la incertesa del destí, l’angoixa existencial i l’anhel metafísic. La mostra té una quinzena d’obres elaborades entre els inicis de la dècada dels noranta i l’actualitat.
POLUTROPON
Tinglado 2 . Espai d'Art Contemporani Moll de Costa - Tarragona
gener2008
El límit nítid de la profunditat borrosa
Palau de Santa Ulària
12/09/2007
S’entén el Caos com el principi germinal de renovació, això és, el temps expressat. De com Cronos deixa la petja del seu alè transformador en l’arquitectura del visible. És aquest un poder dinàmic i creador, violent, atès que encalça l’acceleració del propi temps, la conquesta del futur inaccessible, la pertorbació de tota síntesi, la demolició de tota conclusió. Fóra el Caos la capacitat cosmològica expansiva. Els cicles de mort i resurrecció emanen d’aquest principi on ben segur s’encripta el nucli metàl.lic de la paradoxa, el desori insondable i abismal del mal.
S’entén l’Ordre, etimològicament Cosmos, com la consciència precisa de la vastedat del creat. De com aquesta consciència epifànica alenteix i detura en un luminisme exalçat -fins a la immobilitat en els casos singulars de congestió mística-, el temps. Això fóra el temps suplantat, bescanviat per l’horografia rutilant dels relleus d’allò creat, la realitat atorgada a la vida, decantada a la consciència com un licor primordial.
Segons aquesta configuració, l’ànima de l’Ordre és el Caos. L’Ordre fóra el subjecte, i el Caos, el principi motor, l’energia animadora, instigadora dels límits de les entitats; allà on finalitzen les branques. Tota entitat, la conformació de la qual finalitza en un límit, ha estat creada amb l’objectiu existencial d’assolir la quietud, d’aturar el temps. Resta per tant, obligada a la rebel.lió contra el seu principi motriu, contra la seva pròpia dynamis sustentadora. La naturalesa del seu ordre esdevé una naturalesa bèl.lica abocada a l’excitació del litigi interior atorgat a la seva pròpia causa existencial.
Res s’explica sense explicar res. Però de, fet tot assaig de síntesi i acord entre antagònics absoluts només troba possibilitats de creixement en l’àmbit de la moral, de manera que esdevé una necessitat per tal de mantenir l’anihilament, la paradoxa terrífica, en estat contingut de criticitat. Els principis absoluts de preponderància són en la mesura que es superposen a l’altre. No sabem quin principi domina ni tampoc si existeix l’equilibri, és a dir, la summa i exacta proporció, el nombre àuric de llum i de tenebra, de densitat i d’eteritat, de dinàmica i d’immobilitat.
Si Ordre i Caos fossin dos i no hi hagués lloc a un tercer, que és el principi de la complexitat, tot fóra una homofonia monista com el reflex del dins d’un miratge. I els niguls no s’esqueixarien, ni els ivons bornis res reflectirien.
Aquest buit astral, que percep l’ànima com una mancança articular, bressola els esforços anatòmics de desmembrament, d’alteració de la forma prescrita, que concloent en la irritació feraç de l’art. Criptofilies, homunculacions, santuaris de signes, fundacions poliglotes del verb, instauracions autocràtiques, adveniments iconoclastes, furor animista, lapidació de l’imaginari, tots aquells trets, que originats en aquesta incompletació de l’ésser, defineixen facetes de la naturalesa del pensament de l’art.
Eviscerat el receptacle identitari en fer assumpció de la preclara ferocitat cognitiva que dispensa la deshabitació de saber no saber, de saber no poder saber quelcom d’aquest factor causològic de sustentació, cal un esforç èpic de resolució i d’afirmació, per inaugurar i instaurar un determini explicatiu i ensems objectual, és a dir, fora de sí, empeltat causològicament en la seqüència dels fets empírics. A això li direm art.
És doncs, des d’aquest punt de partença, i al rera tot l’arborament monstruós de la tempesta dels ens, que Glòria Cot inicia el decurs de capció i de formació de l’obra que es gesta i congria en l’aprehensió subtil de les lleis dels antagònics absoluts, i que es forma i conforma en la plasticitat fenomenològica de la matèria.
Glòria Cot, forma la no forma del límit, que és el principi i el final de l’u i de l’altre principi antagònic absolut. El territori creat no pertany doncs a cap catàleg de valors propis i definitoris de cap dels valors que litiguen sota les coses. No és un territori, és un espai neutre, per tant precursor. Descriure l’antecessor causològic i configurar-lo, fóra l’acció determinativa que esmerça.
Les formes que fa, que són ensems interiors i exteriors, internes i externes, esdevenen factualitats específiques i concretes que demostren, en inserir-se en el destí dinàmic dels volums i dels fets, que el limes és el tel i el fenent on rau el desori i la salvació, la monstruositat abrupta i la facultat o principi significador de tota subjectualitat antròpica o còsica. És per això que la bellesa derivada és ferotge.
No sabem si les seves formes ho són, en la mesura que són closes i concloses, o bé si el límit sinuós i tensional és el límit d’allò altre, d’allò que no és forma, d’allò que alberga les formes, és a dir, que les formalitza o conforma.
El cert és que allò finalment segur i aprehensible, allò que és, amb facultat d’implosió empírica, és el límit. I el límit no és pas topografia, ni narrativa, ni enyor biogràfic, ni coartada ètica. El límit, fixat entre les formes o entre les urformes, com un cop de fuet que esclata en la boira del temps, esdevé el nivell més precís possible sobre la puresa existencial de tot allò que s’arbora al davant dels ulls lívids i aquosos de la nostra consciència. El límit escriu, etimològicament divideix, talla, com una infiltració del que no és, en tot allò que és.
L’assaig doncs respon a un afany de reducció a la síntesi, per veure de comprovar visibilitzant, si la unitat significacional expressada sosté l’escomesa indagadora i acusativa del desori de la nostra consciència. Justament la resistència de l’obra al setge d’aquest àvid afany d’imprecació i avaluació, a la cerca de la fortalesa sentitològica de l’homunculació artística, significa i determina que l’obra pertany a les categories de la naturalesa pura de l’art, i no pas a d’altres impostures que abdueixen la ressonància àurica de l’art per tal d’obtenir, tot desplaçant-se en l’equívoc, la vesta que genuïnament pertany, per designi i per coratge, als que trenquen el seu propi límit. Témenos alberga la idea pura de la naturalesa de l’art, esdevé aula poblada de la idea límit dels límits, objectualitzada en causa còsica, en entrebanc físic.
El roig del magma on es descriuen els talls dels límits, indica una atmosfera crepuscular, evocativa dels camps de percepció precursors als apogeus, als esdeveniments culminants i a les gestes, en una mena d’epifania psíquica on assistim a la imminència d’un repte al destí, d’un repte a allò insondable, d’un desafiament al límit.
Témenos permet activar l’incident de la pertorbació de l’art, assistir a la més manifesta de les seves propietats, proclamada en l’asserció: l’art és la constant de desbordament i la decantació del límit.
Tot això propicia l’obra límit sobre els límits de Glòria Cot.